Quan la Magaly ens va proposar formar part d'un dels projectes que duien a terme dins a del sector de salut; la desnutrició infalntil, mai vàrem imaginar que seria de les primeres experiències personals que ens remourien tant per dins. Sense saber ben bé qué hi anavem a fer ni qué esperaven de nosaltres, dues altres volutàries ens van portar a Tuilcanabaj. Tuilcanabaj és un poblat molt allunyat de qualsevol xarxa urbana i que viu d'una economia de subsitència.
A l'entrada ens mira tothom de manera descarada i amb cara de perplexitat; impressionats per la nostra prescència. Només sortir del "auto" els (no pocs) habitants d'aquell poblat s'acosten a mirar-nos i escoltar-nos però alhora quan ens referim a ells no s'atreveixen a dir-nos ni una paraula. Sembla que els fem por, bé, no por, perquè sí ens mostren un petit somriure però només parlen entre ells en la seva llengua indígena (el mam). Un cop dins de l'escola els nens actúen de la mateixa manera, però ens regalen somriures més grans. Poc a poc, amb l'ajuda de la directora de l'escola (una escola subvencionada per l'estat i dirigida pels pròpis habitants de Tuilcanabaj) els nens començen a agafar-nos més confiança i començen a parlar amb nosaltres. De sobte, les dues ens veiem rodejades de nens que ens observen impresionadissims pel nostre to de veu, la nostra manera de parlar, la nostra pell, la nostra roba... Una mostra d'això va ser quan (en diverses vegades) alguns dels nens més atrevits es van acosatar a mí per tocar-me amb un sol dit una part de la meva esquena nua, que tant els impresionava. Aquell mar de nens tan exitats ens van transmetre la seva alegria tot i viure i estudiar en escoles molt i molt precàries. Ens van explicant coses i ens anem adonant que la seva vida és completament diferent a la nostra, com que viuen en "chaboles" fetes per ells mateixos i juntament amb els seus 10 germans. Són gent que no té res més que el que generen i donen molt més del que nosaltres ens queixem. Les mares, que va ser on vam estar treballant el projecte de la nutrició infantil, ingénues i perdudes de molts aspectes de la vida alfabetitzada també ens sorprenen. Viuen en un nivell de precarietat que ratlla el límit de l'extremapobresa (que no és la simple pobresa) i una cultura basada en creences, mites, i subsistència que ens fa pensar sobre cóm canvia la vida a un mar de nosaltres.
Una experiència que ens va remoure moltes emocions i ens va fer pensar molt a la tornada del viatje, i que encara els recordem com aquella alegria d'aquell petit poblet.