"Anem d'excursió!" Va ser el primer que vam cridar quan ens van dir que agafaríem el cotxe per anar a visitar dos poblats. Per res del món ens esperàvem que una mera "excursió" pogués ensenyar-nos tant i tant.
6h- No podem dormir més, tal vegada pel jet lag, tal vegada per l'emoció.
8h- Uns minuts més tard del prevís, la Magali aparca a la porta i pujem al cotxe. Ens espera un llarg viatge fins a la primera parada.
10h- Baixem a Coatepeque, on hi ha una farmàcia i clínica de Fundap. Com sempre tothom ens rep amb gran alegria. Visitem les instal·lacions, que també com sempre, són ben senzilles. Només un cartell a la paret exterior deixa entreveure l'existència de la farmàcia. Tot i així, la sala d'espera esta replena de dones i nens que es distreuen mirant-se els uns als altres. L'encarregada de la farmàcia ens explica el que la seva experiència li ha fet aprendre fins ara. Sortim d'allà amb un munt d'idees al cap.
12h- Ens aturem a mig camí per dinar. Ens acostem a la costa i el calor cada vegada és més difícil de suportar. Potser és per això que la Magali decideix portar-nos a menjar en un centre comercial.
15.30h- Última parada. Catarina, San Marcos. Anem a visitar les voluntàries. Entrem a l'escola i de sobte totes les mirades es centren cap a nosaltres. Travessem el pati on els nens juguen a futbol i entrem en una aula on la classe ja fa estona que ha començat. Es fa silenci i ens presenten com a voluntàries, també, que venim de lluny. És una classe d'unes 30 dones i 1 home, que no paren de prendre apunts. Ja fa un any, van estar assistint al primer any de preparació. Se'ls ensenya sobre salut, malalties, prevensió, símptomes... Moltes d'elles provenen de petites comunitats rurals i el seu objectiu és aprendre per ajudar el seu entorn quan sigui necessari i compartir coneixaments. Viatgen més de 2h per poder escoltar tot allò que els explica la metgesa i, tot i la calor, ho fan sense deixar d'apuntar.
Avui el tema de classe és la diabetis, i tant la Laia com jo quedem sobtades de tot el que se'ls arriba a ensenyar. Se'ls pregunta si tenen cap conegut que en pateixi i des de darrere la classe, ens sembla veure que tothom aixeca la mà.
Abans de marxar ens expliquen perquè venen de tant lluny a fer classes, i tot i la diferència en les paraules, totes demostren la seva voluntat d'ajudar als altres amb els seus coneixaments. De fet, potser el que més em va sobtar, és l'alegria que demostren quan expliquen diverses situacions en les que van ajudar algú malalt amb el que havien après des del estret pupitre de classe.
17h- Tornada a casa, un camí llarg, però no avorrit. Moltes imatges i paraules ens volten per la ment mentres la pluja no para de caure sobre les palmeres que ens trobem pel camí. És temps per reflexionar.